No ten penediràs del que has fet, sinó del que no has fet. Potser només tinguis una oportunitat a la vida ... Aprofita-la.
Imagineu-vos una cosa molt difícil, que probablement no la fet ningú. No ha estat mai provada, ni verificada. Encara que l’expliquessis, no se la creuria ningú ... Per això es tan gran.
En el ocàs de la meva etapa de corredor, vaig descobrir la Muntanya... Duran anys, tres reptes personals varen ocupar les meves il•lusions :
-Encadenar els Tres mils Catalans, corren.
-Las tres Cares Nord dels Pirineus a l’hivern (Vignemale, Mont Perdut, Taillon).
-44 Tresmils en 24 hores.
Cap dels tres, vaig poder fer-lo de la manera que m’havia proposat... Però el seu record perdurarà per sempre dintre del meu cor.
Aviat es compliran 10 anys d'aquest escrit (d'un dels intents) ... Que ara he volgut posar al Bloc :
1 d’agost de 1990, al cim de la Pica d’Estats 3141m ... El meu primer 3000.
UN MUNTANYENC I UNA MARATÓ DE TRES MILS
Un dia vaig comprar un llibre “Els Tres-mils dels Pirineus”. No m’imaginava la passió per col·leccionar cims que em va despertar. Primer 100 cotes, després vaig pensar que en podria pujar 200, i finalment (amb l’ajuda d’alguns companys), la polèmica llista de 212 Tres mils va esser completada el 9 d’octubre de 1999.
Desprès vaig descobrir l’escalada, i va començar el meu aprenentatge ... Hivernals, Cares Nord, petites escalades, vies clàssiques i repetir els cims que vaig fer de 2n de corda. Una transformació, un treball lent, pacient i constant per convertir-me en un muntanyenc complert.
Lluny quedava 1987 quant era capaç de córrer la Marató en 2 h. 37', o més a prop 1998 "Benasque - Cim ANETO - Benasque" en 4 h. 23'. Si la meva capacitat física feia anys que estava en decadència. La voluntat, la experiència, la confiança anava en augment.
Sense ànim d’imitar a ningú, em vaig fabricar un repte a la meva mida :
"Quants Cims de 3000m puc empalmar en una jornada ... ?"
En la zona del Perdiguero (P. Aragones i H. Pyrénées) hi ha 44 cotes catalogades de 3000 m. en un espai relativament petit. La majoria dels cims son poc coneguts i toquen territori Francés. Estan separats per esmolades i dentegades crestes, amb profundes bretxes i algunes glaceres a les vessants Nord. Algunes puntes secundàries són insignificants, casi despreciades, però estan allà, són part del paisatge, de la muntanya. Pots ignorar-les, flanquejar-les o pots escalar-les.
Un intent previ, va servir, per veure que no els podria fer tots. Per fer-los tenia de reduir el pes de la motxil-la al mínim i no respectar tots els cànons de seguretat.
N’intentaré enllaçar 42 ... en un DIA. Deixaria el QUAIRAT i el BOUM. El màxim de cims de 3000 m. que havia encadenat en una jornada eren 12, i per fer els primers 42, vaig necessitar més de 5 anys.
“42” és un número que simbolitza la MARATÓ.
No es una travessa, queda molt lluny dels valors del excursionisme tradicional. No es una cursa. Es posar en pràctica tot el que he après en anys d’experiències, es tracta de moure’s ràpid en terreny fàcil, d’improvisar, de no desanimar-se. Una lluita contra tu mateix.
En realitat no és una prova, no un intent, sinó una recompensa... No una pregunta sinó una resposta.
El motor que m’impulsarà serà l’ il·lusió i la font més gran d’energia serà l’estalvi de la pròpia energia.
El pla es senzill : Seguir l’itinerari més lògic, més ràpid o més segur. Tinc d’esser autosuficient en tot i solucionar qualsevol eventualitat.
El pla es senzill : Seguir l’itinerari més lògic, més ràpid o més segur. Tinc d’esser autosuficient en tot i solucionar qualsevol eventualitat.
Molts dubtes, moltes incerteses : Com seran els trams que no conec ?... Serè capaç de grimpar de NIT ?... Trobaré el camí correcte ?
Preparo tot el material. Faig i desfaig la motxil-la... Porto un pilot de trastos inútils. Algunes coses no serveixen per res, fins que són IMPRESCINDIBLES.
Un no sap del que es capaç. Fins que ho intenta ...
(13-8-2002) 14 hores
Començo caminant molt lentament per la vall d’Estos. El meu pla es anar a Coll de Gias 2965 m. per fer un mini-bivac i començar l’encadenament de cims. Després del refugi el camí guanya desnivell ràpidament i al final de la tarda em trobo als llacs da Gias, banyant-me els peus.
Mentre observo l’itinerari, decideixo canviar d’estràtegia : Sortiré del cim Belloc.(El ràpel a la glacera, de nit, que semblava el més lògic, ara el veig TERRORIFIC). Prefereixo escalar la cara sud-Est del Jean Arlaud, que desconec, però es més segur.
Es tard quant arribo al cim del BELLOC 3008 m, el sol fa estona que s’ha amagat. M’estiro per sobre dels rocs, al costat del cim, fico les cames dintre la motxil-la, amb tota la roba posada i a descansar. Les boires que tapaven les valls, s’han dissipat i una pluja d’Estels em mante distret. Un dels bivacs més plàcids (i curt) que recordo, ni una mica de vent.
Tanco i obro els ulls, és l’hora ... El cos no ha tingut temps de refredar-se. Em menjo l’esmorçar-sopar, que tenia a punt. Estic preparat, nerviós, com si fos la meva 1ª Marató. Premo la memòria del rellotge, operació que repetiré, just a cada cim.
Em pregunto : Què faig aquí d’alt... TOT SOL ? ... On vaig, si es ben FOSC ? ... Quina cosa més absurda !!!
(14-8-2002) 0 h. 01’
Avanço amb la llum de la Tinka amb precaució, desgrimpan i grimpant BELLOC CTL (3006 m), als pocs minuts BELLOC OCC (3007 m). Llarga i entretinguda, però fàcil, la cresta fins el SPIJOULES (3065 m). Algun “pas” per coronar el GOURDON (3034 m). alguna fita m’ajuda per arribar al port d’OÔ.
De nit s’avança més lent, però si et coneixes el recorregut, sobretot per les arestes i crestes no hi ha cap problema. A camp obert, en pocs moments t’has despistat, si hi ha boira, no saps on ets, ni on vas ... Estàs perdut.
Aqui comença l’escalada “a vista” de la cara SE al JEAN ARLAUD (3065 m). El primer tram poc difícil fins una rapissa, pujo per una fissura herbosa, sobtadament s’acaba.(SOL, FOSC, amb la corda dins de la motxil-la, en mixt d’una placa amb presses molt petites). Progresso verticalment uns metres molt fins, desprès un terreny descompost em porta a l’aresta i al cim. La baixada a la bretxa es dreta, al final hi ha un flanqueig delicat. En canvi la pujada als GOURS BLANCS (3129 m) es poc accidentada. Perdo alçada flanquejant la paret, alguna fita, curta grimpada i TORRE ARMENGAUD (3114 m).
Com que no puc contemplar el paisatge, les aturades són curtes. De nit no et canses tant.
Els cims cauen ràpit : PUNTA L. ROCHEBLAVE (3104 m), CAMBOUE (3043 m), St. SAUD (3003 m). Baixada per una canal desfeta i una llarga travessia ascendent, fins al port de Guias. Tinc de fer servir el 6è sentit per orientar-me. Un camí fressat em porta al CLARABIDE OR (3012 m), CLARABIDE CTL (3020 m), una fàcil depressió al CLARABIDE OCC (3007 m). L’alba despunta. El pic de GUIAS (3010 m) 6h 04’. Es l’últim de la nit. Porto 15 cims de 3000 m i tot el dia per endavant ...
Camino sense presses, perdent molta alçada, per tornar-la a recuperar i pujar per tarteres al pic AUDOUBERT (3045 m). A tota cresta, remuntant unes petites torres, em porta al CAP de la BAQUE OCC (3097 m), amb poca dificultat al CAP de la BAQUE OR (3103 m) i al SEIL de la BAQUE (3071 m), tot passejant i de baixada al PETIT PIC del PORTILLON (3000 m).
Per estalviar-me el ràpel a la bretxa, baixo per el vesant Nord, molt aeri (un providencial merlet m’ajuda a despenjar-me). Un pas de cavall esmolat travessa la bretxa. “Un pas de decisió” i grimpada per l’aresta, que em porta al PORTILLÓN (3050 m). El punt més alt es un grandiós bloc suspès a la vall, oposició entre dos blocs i un pas acrobàtic (exposat). La baixada és ràpida fins que cau en picat.(Si vas al ràpel, rapeles). Una fita ensenya el lloc per baixar, al coll del Portillón.
L’escalada a l’aresta Oest al Perdiguero es poc transitada. Massa imponent per l’excursionista, i de poc interès per atraure l’escalador. Es casí salvatge.
Comença amb un 1r ressalt molt dret, per l’esquerra-Nort es descompost i perillós. L’afronto directament, la roca es més ferma. Alguns gendarmes són difícils de traspassar. Un tros podrit em porta fins un 2n ressalt més vertical. Una canal-Xemeneia desplomada sembla evident, intento rodejar-la, sense èxit. Aquí no es puja amb les mans a la butxaca, s’ha d’esgarrapar ...
Em prenc un merescut descans. Després d’un micró-entrepà i beguda energètica ... Els meus ulls veuen un pas on abans hi havia una barrera. Supero un petit desplom i remunto el fil d’un esperó, uns metres més amunt surto de les dificultats. Respiro ...
Aquest tram m’ha fet perdre molt de temps i provocat un desgast important.
Unes pedreres em porten al HITO OCC (3176 m) i al PERDIGUERO (3222 m). El punt més alt. Mirador excepcional. Descarrego la motxil-la, baixada al HITO OR (3121 m) i retorn. Per uns moments m’oblido de tot i gaudeixo del paisatge.
Continuo a pas de resistència, seguint la carena, amb rastres de camí, trams poc accidentats, trams més entretinguts. TUCA de LITEROLA (3095 m), ROYO (3121 m), PTA de LITEROLA (3121 m), AG de LITEROLA (3028 m).
Porto moltes hores grimpant i caminant, instants de joia, moments en tensió. He trepitjat o tocat 28 Tres mils ... Estic ESGOTAT !!! i les botes que “quasi” estreno, em fan molt mal. Aquí acaba el Muntanyenc i comença la Marató ... El que he fet fins ara, no te importància, m’ha estat regalat. Es el que faré, el que valoraré. Tinc d’abastar aquell “PARADÍS” que te d’esser guanyat... o perdut.
M’enfilo amb bona roca a la PTA MAMY (3048 m). En la cresta de baixada, m’he n’adono que no controlo prou bé ... DUBTO, no vaig segur. En una desgrimpada, tinc de muntar un ràpel. Lentament arribo a la PTA LACQ (3010 m). Observo les Agulles de Lezart, amb el sentinella punxegut que les protegeix. Conec el que em queda ... No em veig amb condicions.
La muntanya, et pot ensenyar amb uns instants, el que alguns no descobriran en tota la vida. Soc conscient de les meves limitacions.
“Retirar-se a temps és senyal de prudència i seny”
Cansat i desanimat, giro cua ... Decideixo continuar, segons el previst, en cas de retràs o incidències.
On la prudència es converteix amb timidesa, on la cautela es transforma en covardia, on el respecte arriba a ésser POR ...
Desfaig el tram fins la bretxa Mamy, uns dàtils em refan una mica. Em recupero i encara que a ritme lent, avanço fluidament. Guanyant alçada, ajudant-me de les mans, corono el CRABIOULES OCC (3106 m). Sense dubte una de les crestes més maques dels Pirineus. Estreta, molt aèria, mai difícil, molt elegant. Se’m fa curta, CRABIOULES OR (3109 m).
En el laboriós descens, faig dos ràpels, el 2n es optatiu, però no estic per pendre cap risc. La aresta es torna fàcil. AG JEAN GARNIER (3025 m), TUSSE de REMUÑE (3041m), RABADA (3045 m). Aquí comença un altre cresta recomanable, molt sostinguda, roca excel·lent, sempre les presses necessàries, NAVARRO (3043 m), passos atlètics i algun pas de cavall, MAUPAS (3109 m). 20 h. 14’. Fins aquí he arribat ...
Restes de menjar i l’últim glop d’aigua. Les mans inflades i dolorides, els peus estan molt pitjor, cada pas es un calvari.
NO ho he aconseguit ... Fracàs, ho victòria ?. He fet el que he pogut, estic conten amb mi mateix. El balanç : 37 Tres mils en UNA JORNADA.
“Per qué es sotmet voluntàriament, un muntanyenc anònim, sense compensació econòmica, ni cap glòria, al cansament, al sofriment, a la soletat, sense que hi hagi un aparent motiu racional que ho justifiqui ...?”
Inicio el descens, per lo més fàcil ... Desfaig la cresta fins la Tusse de Remuñe, i vaig a cercar la vall de Literola. Es ben fosc quant trobo aigua. Entre dues roques m’aposento, es l’hotel de les 1000 estrelles. Sorprenentment estic còmode, no tinc fred, inclòs dormo una mica.
A la matinada, quant l’estada no és tan plàcida, començo el meu “VIACRUCIS” particular i després d’unes quantes hores arribo al cotxe.
***
“Un corredor de fons no s’improvisa, i dura fins que dura la il·lusió”
Entre el 28 i el 29 de juliol del 2003, amb 44 anys , vaig aconseguir encadenar TOTS els 44 Tres mils de la zona del Perdiguero, en 26 h. 25’ efectius (començant al cim del Boum, i acabant a l’Agulla de Literola). Amb poc pes, de manera ràpida i eficaç ...un fet excepcional.
