18/2/2017

18/2/2017

dimarts, 8 de desembre de 2015

CONFESSIONS de SOLEDAT



7/12/2015 MONT-REBEI  Paret d'Aragó   "Santiago Domingo"  400 m. V+ Ao





Confessions de soledat

Una vegada em vaig atrevir a dir el que pensava... i vaig perdre un amic.
Vivim en el món de la falsedat, on el valor més apreciat és saber mentir i disfressar la realitat.

A la Muntanya i anem a gaudir, no pas a passar-ho malament... Quant més ens ha costat l’ascensió i més por em passat, més satisfacció ens ha donat.

L’escalada artificial, una feina ingrata i treballosa. És l’únic recurs, per els que no tenim la capacitat i el valor d’escalar amb lliure.

Escalar amb solitari és sacrificat, dur i arriscat. La destresa i l’audàcia, s’han d’aplicar amb seny i prudència, és una manera de viure perillosament.

Als que no tenim cap virtut ni talent, mai ens han regalat rés...  Ens ha tocat patir.

La Marató és l’escola d’iniciació al patiment. L’art de córrer la milla, consisteix essencialment en abastar el llinda de la inconsciència, en el mateix moment de creuar la meta.

El que ens fa covards, és la manca de confiança, el cansament i el dolor.

El coratge és la decisió de suportar el dolor, és l’estat alterat de la consciencia, que et permet sobrepassar els teus límits.

Si travessem la barrera del dolor, ens endinsem en el terreny de l’autèntica agonia. L’extenuació, és tant sols un estat transitori, a una nova energia.

L’alpinisme en solitari, és l’art del sofriment i de la supervivència. Si no has patit, estàs fent excursionisme.

Perquè pugem Muntanyes ?... Diuen que la resposta esta allà dalt, al Cim. Hi ha lliçons que únicament s’aprenen si les has viscut.



Paret del Doll